8 jul. 2014

La no-identitat: Jo sóc jo

Publicat en la revista RADAR, del IES Miquel Tarradell. Num.2. 2014.

Cerquem en les tribus urbanes, en els grups d'iguals, alguna disfressa identitària amb la que podem vestir-nos: sóc skeiter, sóc hipster, sóc modern, sóc rasta, sóc alternatiu, sóc nacionalista, sóc fashion, sóc del clan de les dones, sóc del clan dels homes... Si ho aconseguim, llavors, Bingo! Ja sabem qui som, i així ens ho expliquem i els ho expliquem als altres. Sempre portarem aquest uniforme i sempre sabrem on hem d'anar i amb qui... Ens sentim uns triomfadors.

Formem part d'un grup exclusiu. És exclusiu perquè exclou als altres alhora que ens acull a nosaltres. Però, a quin preu ens acull? La teva música, la teva manera d'expressar-te, de pensar, de relacionar-te, fins i tot la teva biografia queda condicionada per la definició del teu grup. Ser hippy o ser professora significa que s'espera de tu una serie de coses.

Fins i tot ser alumne vol dir que les persones que s'apropin a tu ho faran d'una determinada manera, perquè ja saben d'entrada com ha de ser un alumne, en coneixen la descripció i això els fa sentir segurs. Llavors, et diuen: "Ah, ets una alumna de tal? Dons llavors, segons el diccionari social, ets així i aixà, i per tant, jo estic per dalt o per sota, i t'he de tractar d'aquesta manera i tu m'hauràs de respondre d'aquesta altra".

Així és fàcil, perquè t'estalvies l'esforç d'haver de descobrir realment qui tens davant teu. Senzillament entretanques els ulls, com els pintors quan volen fer un traç general, i dius: "més o menys, és així". Doncs hi ha persones que sí s'adapten a aquest llit de Procust, on et tallen les cames o el cap per tal de que encaixis en les mides de la definició, però n'hi a d'altres que ni volen ni poden.

Llavors, temes com ara: qui sóc? on he d'anar? què he de fer? com he de ser? amb qui he d'estar?, no són fàcils de resoldre. I quan algú et pregunta retòricament: "Qui ets?", esperant que li donis una resposta igualment de retòrica i li diguis, dons sóc un rasta, o com a molt, un rasta intel·lectual o un rasta esportista. Et trobes que no li pots contestar honestament sense abans fer-te un escàner de com et sents aquí i en aquest moment, així que la teva resposta es torna una altra pregunta.

Això no agrada, perquè ens diuen que hem de ser resolutius. I com no agrada t'ho fan saber, i et sents una fracassada o un fracassat. Has fracassat perquè no encaixes en un lloc, grup, o descripció, on poder-te identificar. I com no se't pot encasellar, no existeixes. A aquests, normalment se'ls posa l'etiqueta de malalts mentals o marginals, que és una etiqueta com un cul de sac, molt profund i fosc, on van a parar totes aquelles i aquells que és neguen a que els etiquetin d'un altra manera.

Jo tant sols conec una sortida a aquesta condemna: Estudiar, estudiar molt. Estudiar matemàtiques, estudiar ciències, estudiar lletres... aprèn-t'ho tot, quan més millor! Tant sols si entens com es configura el món en el que vius podràs oferir-te una alternativa. Has de saber escriure per tal de poder explicar-te a tu mateix, i has de saber dibuixar per tal de poder representar la teva pròpia imatge. Saber escriure vol dir saber de què escrius, per això és important estudiar tant. Saber dibuixar és saber com et sents, per això és important donar-li un espai de respectuosa acceptació als teus sentiments.

Aquí us deixo aquest escrit i aquest dibuix que he fet, i aquest sóc jo, ara i avui. Demà, serà un altre dia.

L'amor romàntic mata

Article en català de Sergi Ferré per al nº 192 de la revista Infogai (CGB).

L'amor romàntic, segons comenta Coral Herrera (2010), és «una construcció simbòlica que coincideix amb els interessos polítics i econòmics de la ideologia hegemònica». Segons l'autora, «aquestes emocions s'ensenyen a través dels relats», entenent per relats les manifestacions socials i productes culturals que a través del seu discurs difonen el poder simbòlic. Per exemple, en la pel·lícula on la parella protagonista (heterosexual i d'un bon nivell adquisitiu) triomfa gràcies al seu amor (monogàmic i exclusivista) que els salva de l’infern que són els demés, dotant a les seves vides d'un aparent significat, hi ha un credo al darrera. Heu reconegut aquest argument? Es possible, ja que en veiem mostres en la gran majoria dels productes culturals massius (música pop, premsa rosa, ficcions postmodernes,...). Evidentment, quan els protagonistes opten per l'autonomia i l'argument no culmina en l'ideal de fusió romàntica el desenllaç es presenta com un final trist. Això es perquè aquests relats tenen la missió de transmetre una determinada ideologia, que presenta la parella romàntica com a una conquesta a assolir, i a la parella obtinguda, com un trofeu a mostrar amb orgull (és que no vam aprendre res de La boda de Muriel (1994)?).

El perill es quan es dóna la reïficació. Seguint la definició de Coral Herrera, aquest és el procés pel qual un mite, que es una construcció cultural, es fa passar per una certesa natural i eterna. D'aquí que pensem que l'amor romàntic és “lo normal”. Però no, no és “lo normal”, ni tant sols el més sa. De fet, és una pràctica bastant perillosa. En una campanya de les Feministes Indignades s'adverteix que «l'amor romàntic mata, perjudica greument la teva autonomia i es molt additiu». Les situacions que se'n deriven son catastròfiques. L'antropòloga Helen Fisher (2004) afirma que «el rebuig de la persona estimada enfonsa a l'amant no correspost en un dels sofriments emocionals més profunds i trasbalsadors que pot suportar un ésser humà». De fet, l'amor romàntic està en la base de greus patologies, com ara la codependència.

Qui són els que amb més facilitat cauen en històries de princeses rosa i prínceps blaus? Qui creu amb les fades del bosc i el Pare Noel? Les nenes i els nens, és clar. Segons Pia Mellody (2009), quan la xiqueta o el xiquet que vam ser no va veure satisfetes les seves necessitats de nutrició a certs nivells, ni se li va reconèixer el dret a sentir-se valuosa, vulnerable, imperfecta, immadura i depenent, aquestes característiques, que són naturals de la nena i el nen, es tornen en trets disfuncionals en la persona adulta. Això, ancora a aquestes dones i homes en una immaduresa intolerant que els condiciona al blanc o negre de l'amor romàntic: O tinc al príncep blau o sóc un desgraciat. Es un constant anar del cel a l'infern.

Les gradacions grises que hi han entre aquests extrems sí les trobem en el poliamor, que no és un amor exclusiu (tant sols dirigit a una sola persona), sinó que és inclusiu, i on totes les seves parts el gaudeixen sense perjudicis uns dels altres. Yves-Alexander Thalmann (2008), afirma: «Mentre que l'amor romàntic adopta una lògica subtractiva, el poliamorós s'atén a una lògica additiva. L'Amor que es revela com a una qualitat no disminueix perquè s'atorga a molts. A més, l'amor sentit per un ha de reflectir-se forçosament sobre els altres. Tots els éssers estimats guanyen amb el que reben: ningú surt perjudicat. De la mateixa manera que la qualitat de pensament que adquireix un estudiant dels diferents professors és perceptible en totes les matèries: ha guanyat en maduresa».

Malauradament, en la meva formació com a integrador social, m'he adonat que les relacions no normatives, o sigui, les que no serveixen als esquemes de producció, senzillament no existeixen a nivell jurídic, que tant sols contempla l'opció alternativa d'una parella de fet (*), però no d'una triada o grup de persones que s'estimen, hi hagi o no romanticisme pel mig. Son les mateixes institucions capitalistes i patriarcals, i la publicitat que promou el sistema consumista, les que ens ensenya què hem d'estimar i què hem de desitjar per a que el poder hegemònic perduri. Es confirma així el lema del feminisme de que allò personal és polític.

(*) Actualment, aquest registre tant sols segueix obert a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Cerdanyola del Vallès.


Bibliografía:
HERRERA GÓMEZ, C. (2010): La construcción sociocultural del amor romántico. Madrid. Ed. Fundamentos.
THALMANN,Y-A. (2008): Las virtudes del poliamor: La mágia de los amores múltiples. Barcelona. Ed. Plataforma.
MELLODY, P. (2009): La Codependencia: qué es, de dónde procede, cómo sabotea nuestras vidas. Barcelona. Ed. Paidós.

Recursos:

A la cresta de l'onada

Publicat en la web de l'AJEC (Associació de joves estudiants de Catalunya)

Diu el refrany que tant déu com el dimoni s'amaguen en els detalls. Aquesta hauria de ser la premissa quan volem enraonar sobre el sistema: No parlar de grans ideals, que són com una muntanya russa de pujada i baixada però aquí no ha passat res, sinó observar les trivialitats que conformen l'experiència real i veure la manera en que reflecteixen el pensament hegemònic.

Per tant, entrem en allò circumstancial: Sóc un estudiant d’Integració social. L’altre dia, en l’última classe, la professora va decidir ficar-nos una pel·lícula bastant coneguda: “L'Onada” (Dennis Gansel, 2008), que parla del risc de caure en una dictadura. Pel objectiu de conscienciar que té la cinta, dedueixo que allò que aquesta bona dona ens volia transmetre era lo nociu de prendre’s un sistema, sigui quin sigui (comunisme o totalitarisme, tant és) al peu de la lletra, sense qüestionar-lo, aplicant les seves lleis indiscriminadament i evitant un pensament crític que potser ens faria sentir insegurs, disgregats de la eufòrica massa, sols.En aquest sentit apunten les paraules del psicòleg i sociòleg francès Gustave Le Bon, el qual afirmava que ‘’la massa és sempre intel·lectualment inferior a l'home aïllat”, ja que en aquesta “tot depèn de la manera en què sigui suggestionada".

És una bona pel·lícula que jo sempre recomano, però la tenia molt present i per tant no em feia falta veure-la fins al final. Preferia marxar i fer altres coses, com per exemple escriure aquestes línies. Al dir-li a la professora, la seva resposta va ser una cara opaca i seriosa, sense cap expressió, i en el moment en que vaig sortir per la porta, al girar el cap, vaig veure com treia la seva llibreta per ficar-me falta d’assistència (encara que no faltaven ni 30 minuts per acabar la classe-projecció).

Aquest petit detall em va fer caure de quatre potes en la realitat: El tema del film no estava dins de la pantalla, sinó fora, en la realitat de les nostres aules, on es restringeix la llibertat dels alumnes per modelar-los com a una unitat. L'idea implícita és: si decideixo que s’ha de veure aquesta peli, ho has de fer encara que no acompleixi la seva finalitat, i els que mostrin discrepància seran sancionats (pèrdua de l’avaluació continua i la possibilitat d’obtenir nota). Vaig pensar que per esquivar aquest règim tant implacable, havia tingut la desaprofitada possibilitat, emparat per la foscor i que la mestra estava distreta, de sortir de la classe sense ser vist, com un lladre. Crec que al cap i a la fi això és el que s’esperava de mi, que jugués a lladres i policies ("fes el que tinguis que fer, però que jo no et pilli")

Com ja mostra la pel·lícula, aplicant el mètode sense tenir en compte la finalitat correm els risc de caure en la injustícia. Per exemple, estic segur que aquesta mateixa professora quan puja al tren i se n’adona que s’ha oblidat de validar el bitllet, espera que el revisor no és prengui la normativa estrictament i entengui les seves raons, i que no la sancioni; o que el policia que ha trobat el seu cotxe en una zona per a minusvàlids entengui que era tant sols per un moment, i que no la multi tal com demana la normativa. Pensarà el mateix que vaig pensar jo al sortir de la seva classe: sóc una persona, que té un enteniment i un criteri, que tem certes coses i altres em fan riure o patir, com fan tots, com fa el revisor, com fa el policia.... som persones i parlant la gent s'entén. Perquè, quina possibilitat hi ha d’una autèntica democràcia si, amb tot lo imperfectes que som, no ens trobem els uns en els altres? Però possiblement al carrer és trobarà amb el mateix sistema que contribueix a propagar en les aules: agents freturosos de criteri, sense empatia ni escolta, que fan el que han de fer, moguts per l’onada.

És aquesta idea d'un consens obligatori sota l'amenaça del caos la que dona impunitat als polítics i l'administració, privilegiant els criteris d'uns per sobre dels altres, i no precisament per raons d'implicació, saviesa o responsabilitat. Ell són els que atorguen títols i prerrogatives, i nosaltres tenim tanta por de disgregar-nos que alimentem la mateixa fantasia que ens fa esclaus. No es tracta de refugiar-nos en els ideals perquè la realitat és la que és, però sí podem agafar aquesta per les banyes i preguntar-nos: Com pot ser que ho permetem? Crec que és perquè ens sentim tant sols i petits que preferim una entelèquia terrible, però comuna, que no un no res identitari. Com ja vaticinava Nietzsche, el nihilisme és la pitjor càrrega dels nostre temps. I estomacar amb ella es fa dur, molt dur.