15 jul. 2015

Manifest GAEDE: Grup de suport en l'agenciament de persones amb símptomes de dependència emocional

L'experiència de pertànyer a un col•lectiu tradicionalment marginat com ara el de les persones LGTBIQ+, en el millor dels casos ens ha portat a desenvolupar una sensibilitat en la manera en que ens estimem i actuem en els nostres vincles afectius o en les nostres relacions. Però també hem conegut la solitud de veure'ns aïllats i al marge de les convencions socials, convencions que ens han imposat un model d'amor mercantilitzat, amb una jerarquia que estipula relacions de major o menor valor segons els costums socials i els canons de bellesa establerts. Aquests patrons sobre a qui hem d'estimar, com hem d'estimar, i com ens hem de sentir, són difícilment qüestionables perquè esdevenen un patró de referència social amb el que la majoria es mesura per establir el seu grau d'aparent felicitat.

La codependència és el grau de sofriment que s'experimenta davant la pròpia vida en considerar-la inacceptable, i que està a la base de les diverses addiccions amb les quals s'intenta combatre l'estrès que es genera.

Però encara que sí que hi ha addiccions que estan intervingudes i a les que es destinen recursos per pal•liar els seus efectes, degut al seu visible impacte social i econòmic, la codependència s'amaga darrera d’una façana de perfecció, d'híper responsabilitat i d'híper control.

En aquest any d'experiència treballant amb persones que presenten símptomes de codependència, ens hem entrevistat amb persones brillants i atractives, amb un discurs impecable: perfeccionistes, detallistes i responsables, amb tots menys amb si mateixes.

Persones amb dificultats per acceptar la realitat de les seves relacions sentimentals, amb una idea distorsionada de la felicitat, amb un grau de patiment i de sofriment emocional d'una intensitat aclaparadora, perfectament comparable amb altres tipus d'addiccions com ara les drogodependències.

Això ens fa pensar que l'autèntic infern es desenvolupa en l'àmbit intrapersonal, en la relació de la mateixa persona amb sí mateixa, i és en aquest vincle, el més important de tots, que centrem la nostra intervenció. 

Potser és pel fet que aquest conflicte no és tan visible com per exemple una disputa interpersonal entre els veïns d'una escala, que els remeis que es proposen queden ressagats en àmbits d'intangibilitat i de subjectivitat, en les creences religioses o en els dogmes d'aquells que s'autoproclamen els salvadors, així com en la superstició en un suposat destí, o alimentant el, a voltes expiatori, conflicte d’homes contra dones.

Des d'aquí desmentim aquestes solucions oportunistes i poc rigoroses, que tan sols generen confusió i una realitat condicionada en un món encara més tipificat i jerarquitzat, que acaba per culpabilitzar encara més la persona, ja que si finalment no se'n surt se li recrimina no haver-hi ficat l'empeny necessari o no haver-ho volgut amb la suficient força. Això és una crueltat.

Un pot pensar que al cap i a la fi aquesta persona no presenta cap problema “real”, ja que possiblement des de la mirada externa mostri bones qualitats. Però no rep comprensió quan acaba arrossegant-se al darrere del seu objecte amorós, i es prefereix considerar-la dèbil de caràcter o problemàtica, expulsada de l'assenyada i convinguda “normalitat” que la majoria evita qüestionar en comptes d'acceptar la realitat, que és que hi ha qui no té la suficient autoestima per relativitzar els convencionalismes socials, que pren al peu de la lletra, ja que malauradament, fins a la data, no ha obtingut cap altre indicador per mesurar el seu grau de validesa.

Aquesta persona està malalta, tan malalta com la persona que s'ha caigut de la moto i ha d'estar amb vigilància intensiva i tota enguixada. Si a aquesta última se li cedeix una habitació d'hospital, uns recursos, unes cures o uns professionals al servei, per què a la persona codependent se la deixa a la seva sort? On es dirigeix aquella nit desesperada que passa escrivint interminables missatges a la persona estimada suplicant engrunes d'afecte, humiliant-se davant l'altra, pensant en acabar amb tot? Perquè no volem veure aquest dolor? Per què la persona ha d'amagar els seus sentiments per tal evitar el rebuig i la incomprensió?

No en té prou amb l'infern personal que viu que a més se li exigeix socialment reposar-se immediatament, ja que es pensa que, per exemple, les persones que no tenen sostre sí tenen un problema, que les persones addictes a l'heroïna sí tenen un problema. Però, tu? Què et passa a tu? Ensenya'm la cicatriu! Ensenya'm la ferida! Ensenya'm el compte bancari en blanc! No, lo teu son ximpleries, se li diu.

Des d'aquí denunciem convençuts aquesta injustícia, i exigim recursos destinats a serveis d'ajuda i suport com el nostre perquè puguem disposar de mitjans, professionals, residències d'acollida per a casos de desintoxicació emocional i síndrome d'abstinència, i la creació d'una xarxa de seguiment 24 hores. I amb tot això no demanem res més que allò que la nostra consciència humana ens dicta que és el correcte i solidari. 

Els nivells de sofriment que genera la dependència emocional són tan alts que la persona acaba per deshumanitzar-se.

Però no tan sols demanem el compromís de les institucions, sinó també apel•lem a la solidaritat de les persones. Necessitem voluntaris i voluntàries que vulguin posar el seu granet d'arena. Ens calen també recursos de tota mena: cessió de sales, mitjans de difusió, professionals que puguin col•laborar amb nosaltres de manera desinteressada, educadors que estenguin noves maneres d'estimar i de relacionar-se en les escoles. Necessitem crear aliances amb altres associacions per fer-nos costat mútuament. En aquest primer any de vida ho hem fet de la millor manera que hem pogut. Però estem aquí per aprendre, sobretot de les persones usuàries que han estat tan generoses compartint amb nosaltres i han mostrat tanta paciència.

Per part nostra, reafirmem el nostre compromís. No deixarem de lluitar fins que totes les persones que sofreixen per una mala configuració dels seus afectes trobin el consol i els mitjans necessaris per assolir una vida plena i feliç.

Sergi Ferré
Grup GAEDE

No hay comentarios:

Publicar un comentario