Publicat en la revista RADAR, del IES Miquel Tarradell. Num.2. 2014.
Cerquem en les tribus urbanes, en els grups d'iguals, alguna
disfressa identitària amb la que podem vestir-nos: sóc skeiter, sóc
hipster, sóc modern, sóc rasta, sóc alternatiu, sóc nacionalista, sóc
fashion, sóc del clan de les dones, sóc del clan dels homes... Si ho
aconseguim, llavors, Bingo! Ja sabem qui som, i així ens ho expliquem i
els ho expliquem als altres. Sempre portarem aquest uniforme i sempre
sabrem on hem d'anar i amb qui... Ens sentim uns triomfadors.
Formem part d'un grup exclusiu. És exclusiu perquè exclou als altres
alhora que ens acull a nosaltres. Però, a quin preu ens acull? La teva
música, la teva manera d'expressar-te, de pensar, de relacionar-te, fins
i tot la teva biografia queda condicionada per la definició del teu
grup. Ser hippy o ser professora significa que s'espera de tu una serie
de coses.
Fins i tot ser alumne vol dir que les persones que s'apropin a tu ho
faran d'una determinada manera, perquè ja saben d'entrada com ha de ser
un alumne, en coneixen la descripció i això els fa sentir segurs.
Llavors, et diuen: "Ah, ets una alumna de tal? Dons llavors, segons el
diccionari social, ets així i aixà, i per tant, jo estic per dalt o per
sota, i t'he de tractar d'aquesta manera i tu m'hauràs de respondre
d'aquesta altra".
Així és fàcil, perquè t'estalvies l'esforç d'haver de descobrir
realment qui tens davant teu. Senzillament entretanques els ulls, com
els pintors quan volen fer un traç general, i dius: "més o menys, és
així". Doncs hi ha persones que sí s'adapten a aquest llit de Procust,
on et tallen les cames o el cap per tal de que encaixis en les mides de
la definició, però n'hi a d'altres que ni volen ni poden.
Llavors, temes com ara: qui sóc? on he d'anar? què he de fer? com he
de ser? amb qui he d'estar?, no són fàcils de resoldre. I quan algú et
pregunta retòricament: "Qui ets?", esperant que li donis una resposta
igualment de retòrica i li diguis, dons sóc un rasta, o com a molt, un
rasta intel·lectual o un rasta esportista. Et trobes que no li pots
contestar honestament sense abans fer-te un escàner de com et sents aquí
i en aquest moment, així que la teva resposta es torna una altra
pregunta.
Això no agrada, perquè ens diuen que hem de ser resolutius. I com no
agrada t'ho fan saber, i et sents una fracassada o un fracassat. Has
fracassat perquè no encaixes en un lloc, grup, o descripció, on poder-te
identificar. I com no se't pot encasellar, no existeixes. A aquests,
normalment se'ls posa l'etiqueta de malalts mentals o marginals, que és
una etiqueta com un cul de sac, molt profund i fosc, on van a parar
totes aquelles i aquells que és neguen a que els etiquetin d'un altra
manera.
Jo tant sols conec una sortida a aquesta condemna: Estudiar,
estudiar molt. Estudiar matemàtiques, estudiar ciències, estudiar
lletres... aprèn-t'ho tot, quan més millor! Tant sols si entens com es
configura el món en el que vius podràs oferir-te una alternativa. Has de
saber escriure per tal de poder explicar-te a tu mateix, i has de saber
dibuixar per tal de poder representar la teva pròpia imatge. Saber
escriure vol dir saber de què escrius, per això és important estudiar
tant. Saber dibuixar és saber com et sents, per això és important
donar-li un espai de respectuosa acceptació als teus sentiments.
Aquí us deixo aquest escrit i aquest dibuix que he fet, i aquest sóc jo, ara i avui. Demà, serà un altre dia.
8 jul 2014
L'amor romàntic mata
Article en català de Sergi Ferré
per al nº 192 de la revista Infogai (CGB).
L'amor romàntic, segons comenta
Coral Herrera (2010), és «una construcció simbòlica que coincideix
amb els interessos polítics i econòmics de la ideologia
hegemònica». Segons l'autora, «aquestes emocions s'ensenyen a
través dels relats», entenent per relats les manifestacions socials
i productes culturals que a través del seu discurs difonen el poder
simbòlic. Per exemple, en la pel·lícula on la parella protagonista
(heterosexual i d'un bon nivell adquisitiu) triomfa gràcies al seu
amor (monogàmic i exclusivista) que els salva de l’infern que són
els demés, dotant a les seves vides d'un aparent significat, hi ha
un credo al darrera. Heu reconegut aquest argument? Es possible, ja
que en veiem mostres en la gran majoria dels productes culturals
massius (música pop, premsa rosa, ficcions postmodernes,...).
Evidentment, quan els protagonistes opten per l'autonomia i
l'argument no culmina en l'ideal de fusió romàntica el desenllaç
es presenta com un final trist. Això es perquè aquests relats tenen
la missió de transmetre una determinada ideologia, que presenta la
parella romàntica com a una conquesta a assolir, i a la parella
obtinguda, com un trofeu a mostrar amb orgull (és que no vam
aprendre res de La boda de Muriel
(1994)?).
El perill es quan es dóna la
reïficació. Seguint la definició de Coral Herrera, aquest és el
procés pel qual un mite, que es una construcció cultural, es fa
passar per una certesa natural i eterna. D'aquí que pensem que
l'amor romàntic és “lo normal”. Però no, no és “lo normal”,
ni tant sols el més sa. De fet, és una pràctica bastant perillosa.
En una campanya de les Feministes Indignades s'adverteix que «l'amor
romàntic mata, perjudica greument la teva autonomia i es molt
additiu». Les situacions que se'n deriven son catastròfiques.
L'antropòloga Helen Fisher (2004) afirma que «el rebuig de la
persona estimada enfonsa a l'amant no correspost en un dels
sofriments emocionals més profunds i trasbalsadors que pot suportar
un ésser humà». De fet, l'amor romàntic està en la base de greus
patologies, com ara la codependència.
Qui són els que amb més
facilitat cauen en històries de princeses rosa i prínceps blaus?
Qui creu amb les fades del bosc i el Pare Noel? Les nenes i els nens,
és clar. Segons Pia Mellody (2009), quan la xiqueta o el xiquet que
vam ser no va veure satisfetes les seves necessitats de nutrició a
certs nivells, ni se li va reconèixer el dret a sentir-se valuosa,
vulnerable, imperfecta, immadura i depenent, aquestes
característiques, que són naturals de la nena i el nen, es tornen
en trets disfuncionals en la persona adulta. Això, ancora a aquestes
dones i homes en una immaduresa intolerant que els condiciona al
blanc o negre de l'amor romàntic: O tinc al príncep blau o sóc un
desgraciat. Es un constant anar del cel a l'infern.
Les gradacions grises que hi han
entre aquests extrems sí les trobem en el poliamor, que no és un
amor exclusiu (tant sols dirigit a una sola persona), sinó que és
inclusiu, i on totes les seves parts el gaudeixen sense perjudicis
uns dels altres. Yves-Alexander Thalmann (2008), afirma: «Mentre que
l'amor romàntic adopta una lògica subtractiva, el poliamorós
s'atén a una lògica additiva. L'Amor que es revela com a una
qualitat no disminueix perquè s'atorga a molts. A més, l'amor
sentit per un ha de reflectir-se forçosament sobre els altres. Tots
els éssers estimats guanyen amb el que reben: ningú surt
perjudicat. De la mateixa manera que la qualitat de pensament que
adquireix un estudiant dels diferents professors és perceptible en
totes les matèries: ha guanyat en maduresa».
Malauradament, en la meva
formació com a integrador social, m'he adonat que les relacions no
normatives, o sigui, les que no serveixen als esquemes de producció,
senzillament no existeixen a nivell jurídic, que tant sols contempla
l'opció alternativa d'una parella
de fet (*), però no d'una triada o grup de persones que s'estimen,
hi hagi o no romanticisme pel mig. Son les mateixes institucions
capitalistes i patriarcals, i la publicitat que promou el sistema
consumista, les que ens ensenya què hem d'estimar i què hem de
desitjar per a que el poder hegemònic perduri. Es confirma així el
lema del feminisme de que allò personal és polític.
(*) Actualment, aquest registre
tant sols segueix obert a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de
Besòs i Cerdanyola del Vallès.
Bibliografía:
HERRERA GÓMEZ, C. (2010): La
construcción sociocultural del amor romántico.
Madrid. Ed. Fundamentos.
THALMANN,Y-A. (2008): Las
virtudes del poliamor: La mágia de los amores múltiples.
Barcelona. Ed. Plataforma.
MELLODY, P. (2009): La
Codependencia: qué es, de dónde procede, cómo sabotea nuestras
vidas. Barcelona. Ed. Paidós.
Recursos:
A la cresta de l'onada
Publicat en la web de l'AJEC (Associació de joves estudiants de Catalunya)
Diu el refrany que tant déu com el dimoni s'amaguen en els detalls. Aquesta hauria de ser la premissa quan volem enraonar sobre el sistema: No parlar de grans ideals, que són com una muntanya russa de pujada i baixada però aquí no ha passat res, sinó observar les trivialitats que conformen l'experiència real i veure la manera en que reflecteixen el pensament hegemònic.
Diu el refrany que tant déu com el dimoni s'amaguen en els detalls. Aquesta hauria de ser la premissa quan volem enraonar sobre el sistema: No parlar de grans ideals, que són com una muntanya russa de pujada i baixada però aquí no ha passat res, sinó observar les trivialitats que conformen l'experiència real i veure la manera en que reflecteixen el pensament hegemònic.
Per tant, entrem en allò circumstancial: Sóc un estudiant d’Integració social. L’altre dia, en l’última classe, la professora va decidir ficar-nos
una pel·lícula bastant coneguda: “L'Onada” (Dennis
Gansel, 2008), que parla del risc de caure en una dictadura. Pel
objectiu de conscienciar que té la cinta, dedueixo que allò que aquesta
bona
dona ens volia transmetre era lo nociu de prendre’s un sistema, sigui
quin
sigui (comunisme o totalitarisme, tant és) al peu de la lletra, sense
qüestionar-lo, aplicant les seves lleis
indiscriminadament i evitant un pensament crític que potser ens faria sentir
insegurs, disgregats de la eufòrica massa, sols.En aquest sentit apunten les
paraules del psicòleg i
sociòleg francès Gustave Le Bon, el qual afirmava que ‘’la massa és
sempre intel·lectualment inferior a l'home aïllat”, ja que en aquesta “tot
depèn de la manera en què sigui suggestionada".
És
una bona pel·lícula que jo sempre recomano, però la tenia molt present i
per tant no em feia falta veure-la fins al final. Preferia marxar i fer
altres coses, com per exemple escriure aquestes línies. Al dir-li a la
professora, la
seva resposta va ser una cara opaca i seriosa, sense cap expressió, i en
el moment
en que vaig sortir per la porta, al girar el cap, vaig veure com treia
la seva
llibreta per ficar-me falta d’assistència (encara que no faltaven ni 30
minuts per acabar la classe-projecció).
Aquest
petit detall em va fer caure de quatre potes
en la
realitat: El tema del film no estava dins de la pantalla, sinó fora, en
la realitat de les nostres aules, on es restringeix la llibertat dels
alumnes per modelar-los com a una unitat. L'idea implícita és: si
decideixo que s’ha de veure aquesta peli, ho has de fer encara que no
acompleixi la seva finalitat, i els que mostrin discrepància seran
sancionats
(pèrdua de
l’avaluació continua i la possibilitat d’obtenir nota). Vaig pensar que
per esquivar aquest règim tant implacable, havia tingut la desaprofitada
possibilitat, emparat per la
foscor i que la mestra
estava distreta, de sortir de la classe sense ser vist, com un lladre.
Crec que al cap i a la fi això és el que s’esperava de mi, que jugués
a lladres i policies ("fes el que tinguis que fer, però que jo no et
pilli")
Com
ja mostra la
pel·lícula, aplicant el mètode sense tenir en compte la finalitat correm
els
risc de caure en la injustícia. Per exemple, estic segur que
aquesta mateixa professora quan puja al tren i se n’adona que s’ha
oblidat de
validar el bitllet, espera que el revisor no és prengui la normativa
estrictament i entengui les seves raons, i que no la sancioni; o que el
policia que
ha trobat el seu cotxe en una zona per a minusvàlids entengui que era
tant sols per un
moment, i que no la multi tal com demana la normativa.
Pensarà el mateix que vaig pensar jo al sortir de la seva classe: sóc
una persona, que té un enteniment i un criteri, que tem certes coses i
altres em fan riure o patir, com fan tots, com fa el revisor, com fa el
policia.... som persones i parlant la gent s'entén.
Perquè, quina possibilitat hi ha d’una autèntica
democràcia si, amb tot lo imperfectes que som, no ens trobem els uns en
els altres? Però possiblement al carrer és trobarà amb el mateix sistema
que contribueix a
propagar en les aules: agents freturosos de criteri, sense empatia ni
escolta, que
fan el que han de fer, moguts per l’onada.
És aquesta idea d'un consens obligatori sota l'amenaça del caos la que
dona impunitat als polítics i l'administració, privilegiant els criteris
d'uns per sobre dels altres, i no precisament per raons d'implicació,
saviesa o responsabilitat. Ell són els que atorguen títols i
prerrogatives, i nosaltres tenim tanta por de disgregar-nos que
alimentem la mateixa fantasia que ens fa esclaus. No es tracta de
refugiar-nos en els ideals perquè la realitat és la que és, però sí
podem agafar aquesta per les banyes i preguntar-nos: Com pot ser que ho
permetem? Crec que és perquè ens sentim tant sols i petits que preferim
una entelèquia terrible, però comuna, que no un no res identitari. Com
ja vaticinava Nietzsche, el nihilisme és la pitjor càrrega dels nostre
temps. I estomacar amb ella es fa dur, molt dur.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)