GAEDE

Publicat en la revista RADAR , del IES Miquel Tarradell. Num.2. 2014 . Cerquem en les tribus urbanes, en els grups d'iguals, alguna disfressa identitària amb la que podem vestir-nos: sóc skeiter, sóc hipster, sóc modern, sóc rasta, sóc alternatiu, sóc nacionalista, sóc fashion, sóc del clan de les dones, sóc del clan dels homes... Si ho aconseguim, llavors, Bingo! Ja sabem qui som, i així ens ho expliquem i els ho expliquem als altres. Sempre portarem aquest uniforme i sempre sabrem on hem d'anar i amb qui... Ens sentim uns triomfadors. Formem part d'un grup exclusiu. És exclusiu perquè exclou als altres alhora que ens acull a nosaltres. Però, a quin preu ens acull? La teva música, la teva manera d'expressar-te, de pensar, de relacionar-te, fins i tot la teva biografia queda condicionada per la definició del teu grup. Ser hippy o ser professora significa que s'espera de tu una serie de coses. Fins i tot ser alumne vol dir que les persones que s...

Article en català de Sergi Ferré per al nº 192 de la revista Infogai (CGB) . L'amor romàntic, segons comenta Coral Herrera (2010), és «una construcció simbòlica que coincideix amb els interessos polítics i econòmics de la ideologia hegemònica». Segons l'autora, «aquestes emocions s'ensenyen a través dels relats», entenent per relats les manifestacions socials i productes culturals que a través del seu discurs difonen el poder simbòlic. Per exemple, en la pel·lícula on la parella protagonista (heterosexual i d'un bon nivell adquisitiu) triomfa gràcies al seu amor (monogàmic i exclusivista) que els salva de l’infern que són els demés, dotant a les seves vides d'un aparent significat, hi ha un credo al darrera. Heu reconegut aquest argument? Es possible, ja que en veiem mostres en la gran majoria dels productes culturals massius (música pop, premsa rosa, ficcions postmodernes,...). Evidentment, quan els protagonistes opten per l'autonomia i l'argument n...

Publicat en la web de l'AJEC (Associació de joves estudiants de Catalunya) Diu el refrany que tant déu com el dimoni s'amaguen en els detalls. Aquesta hauria de ser la premissa quan volem enraonar sobre el sistema: No parlar de grans ideals, que són com una muntanya russa de pujada i baixada però aquí no ha passat res, sinó observar les trivialitats que conformen l'experiència real i veure la manera en que reflecteixen el pensament hegemònic. Per tant, entrem en allò circumstancial : Sóc un estudiant d’Integració social. L’altre dia, en l’última classe, la professora va decidir ficar-nos una pel·lícula bastant coneguda: “L'Onada” (Dennis Gansel, 2008), que parla del risc de caure en una dictadura. Pel objectiu de conscienciar que té la cinta, dedueixo que allò que aquesta bona dona ens volia transmetre era lo nociu de prendre’s un sistema, sigui quin sigui (comunisme o totalitarisme, tant és) al peu de la lletra, sense qüestionar-lo, aplicant les seves ...