8 jul. 2014

L'amor romàntic mata

Article en català de Sergi Ferré per al nº 192 de la revista Infogai (CGB).

L'amor romàntic, segons comenta Coral Herrera (2010), és «una construcció simbòlica que coincideix amb els interessos polítics i econòmics de la ideologia hegemònica». Segons l'autora, «aquestes emocions s'ensenyen a través dels relats», entenent per relats les manifestacions socials i productes culturals que a través del seu discurs difonen el poder simbòlic. Per exemple, en la pel·lícula on la parella protagonista (heterosexual i d'un bon nivell adquisitiu) triomfa gràcies al seu amor (monogàmic i exclusivista) que els salva de l’infern que són els demés, dotant a les seves vides d'un aparent significat, hi ha un credo al darrera. Heu reconegut aquest argument? Es possible, ja que en veiem mostres en la gran majoria dels productes culturals massius (música pop, premsa rosa, ficcions postmodernes,...). Evidentment, quan els protagonistes opten per l'autonomia i l'argument no culmina en l'ideal de fusió romàntica el desenllaç es presenta com un final trist. Això es perquè aquests relats tenen la missió de transmetre una determinada ideologia, que presenta la parella romàntica com a una conquesta a assolir, i a la parella obtinguda, com un trofeu a mostrar amb orgull (és que no vam aprendre res de La boda de Muriel (1994)?).

El perill es quan es dóna la reïficació. Seguint la definició de Coral Herrera, aquest és el procés pel qual un mite, que es una construcció cultural, es fa passar per una certesa natural i eterna. D'aquí que pensem que l'amor romàntic és “lo normal”. Però no, no és “lo normal”, ni tant sols el més sa. De fet, és una pràctica bastant perillosa. En una campanya de les Feministes Indignades s'adverteix que «l'amor romàntic mata, perjudica greument la teva autonomia i es molt additiu». Les situacions que se'n deriven son catastròfiques. L'antropòloga Helen Fisher (2004) afirma que «el rebuig de la persona estimada enfonsa a l'amant no correspost en un dels sofriments emocionals més profunds i trasbalsadors que pot suportar un ésser humà». De fet, l'amor romàntic està en la base de greus patologies, com ara la codependència.

Qui són els que amb més facilitat cauen en històries de princeses rosa i prínceps blaus? Qui creu amb les fades del bosc i el Pare Noel? Les nenes i els nens, és clar. Segons Pia Mellody (2009), quan la xiqueta o el xiquet que vam ser no va veure satisfetes les seves necessitats de nutrició a certs nivells, ni se li va reconèixer el dret a sentir-se valuosa, vulnerable, imperfecta, immadura i depenent, aquestes característiques, que són naturals de la nena i el nen, es tornen en trets disfuncionals en la persona adulta. Això, ancora a aquestes dones i homes en una immaduresa intolerant que els condiciona al blanc o negre de l'amor romàntic: O tinc al príncep blau o sóc un desgraciat. Es un constant anar del cel a l'infern.

Les gradacions grises que hi han entre aquests extrems sí les trobem en el poliamor, que no és un amor exclusiu (tant sols dirigit a una sola persona), sinó que és inclusiu, i on totes les seves parts el gaudeixen sense perjudicis uns dels altres. Yves-Alexander Thalmann (2008), afirma: «Mentre que l'amor romàntic adopta una lògica subtractiva, el poliamorós s'atén a una lògica additiva. L'Amor que es revela com a una qualitat no disminueix perquè s'atorga a molts. A més, l'amor sentit per un ha de reflectir-se forçosament sobre els altres. Tots els éssers estimats guanyen amb el que reben: ningú surt perjudicat. De la mateixa manera que la qualitat de pensament que adquireix un estudiant dels diferents professors és perceptible en totes les matèries: ha guanyat en maduresa».

Malauradament, en la meva formació com a integrador social, m'he adonat que les relacions no normatives, o sigui, les que no serveixen als esquemes de producció, senzillament no existeixen a nivell jurídic, que tant sols contempla l'opció alternativa d'una parella de fet (*), però no d'una triada o grup de persones que s'estimen, hi hagi o no romanticisme pel mig. Son les mateixes institucions capitalistes i patriarcals, i la publicitat que promou el sistema consumista, les que ens ensenya què hem d'estimar i què hem de desitjar per a que el poder hegemònic perduri. Es confirma així el lema del feminisme de que allò personal és polític.

(*) Actualment, aquest registre tant sols segueix obert a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Cerdanyola del Vallès.


Bibliografía:
HERRERA GÓMEZ, C. (2010): La construcción sociocultural del amor romántico. Madrid. Ed. Fundamentos.
THALMANN,Y-A. (2008): Las virtudes del poliamor: La mágia de los amores múltiples. Barcelona. Ed. Plataforma.
MELLODY, P. (2009): La Codependencia: qué es, de dónde procede, cómo sabotea nuestras vidas. Barcelona. Ed. Paidós.

Recursos:

2 comentarios:

  1. El anor mata de una u otra forma...si no se es correspondido. ..

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Por lo tanto se trata de un "o me quieres o me muero"... Lo cual no es muy halagüeño ;)

      Eliminar