A la cresta de l'onada

Publicat en la web de l'AJEC (Associació de joves estudiants de Catalunya)

Diu el refrany que tant déu com el dimoni s'amaguen en els detalls. Aquesta hauria de ser la premissa quan volem enraonar sobre el sistema: No parlar de grans ideals, que són com una muntanya russa de pujada i baixada però aquí no ha passat res, sinó observar les trivialitats que conformen l'experiència real i veure la manera en que reflecteixen el pensament hegemònic.

Per tant, entrem en allò circumstancial: Sóc un estudiant d’Integració social. L’altre dia, en l’última classe, la professora va decidir ficar-nos una pel·lícula bastant coneguda: “L'Onada” (Dennis Gansel, 2008), que parla del risc de caure en una dictadura. Pel objectiu de conscienciar que té la cinta, dedueixo que allò que aquesta bona dona ens volia transmetre era lo nociu de prendre’s un sistema, sigui quin sigui (comunisme o totalitarisme, tant és) al peu de la lletra, sense qüestionar-lo, aplicant les seves lleis indiscriminadament i evitant un pensament crític que potser ens faria sentir insegurs, disgregats de la eufòrica massa, sols.En aquest sentit apunten les paraules del psicòleg i sociòleg francès Gustave Le Bon, el qual afirmava que ‘’la massa és sempre intel·lectualment inferior a l'home aïllat”, ja que en aquesta “tot depèn de la manera en què sigui suggestionada".

És una bona pel·lícula que jo sempre recomano, però la tenia molt present i per tant no em feia falta veure-la fins al final. Preferia marxar i fer altres coses, com per exemple escriure aquestes línies. Al dir-li a la professora, la seva resposta va ser una cara opaca i seriosa, sense cap expressió, i en el moment en que vaig sortir per la porta, al girar el cap, vaig veure com treia la seva llibreta per ficar-me falta d’assistència (encara que no faltaven ni 30 minuts per acabar la classe-projecció).

Aquest petit detall em va fer caure de quatre potes en la realitat: El tema del film no estava dins de la pantalla, sinó fora, en la realitat de les nostres aules, on es restringeix la llibertat dels alumnes per modelar-los com a una unitat. L'idea implícita és: si decideixo que s’ha de veure aquesta peli, ho has de fer encara que no acompleixi la seva finalitat, i els que mostrin discrepància seran sancionats (pèrdua de l’avaluació continua i la possibilitat d’obtenir nota). Vaig pensar que per esquivar aquest règim tant implacable, havia tingut la desaprofitada possibilitat, emparat per la foscor i que la mestra estava distreta, de sortir de la classe sense ser vist, com un lladre. Crec que al cap i a la fi això és el que s’esperava de mi, que jugués a lladres i policies ("fes el que tinguis que fer, però que jo no et pilli")

Com ja mostra la pel·lícula, aplicant el mètode sense tenir en compte la finalitat correm els risc de caure en la injustícia. Per exemple, estic segur que aquesta mateixa professora quan puja al tren i se n’adona que s’ha oblidat de validar el bitllet, espera que el revisor no és prengui la normativa estrictament i entengui les seves raons, i que no la sancioni; o que el policia que ha trobat el seu cotxe en una zona per a minusvàlids entengui que era tant sols per un moment, i que no la multi tal com demana la normativa. Pensarà el mateix que vaig pensar jo al sortir de la seva classe: sóc una persona, que té un enteniment i un criteri, que tem certes coses i altres em fan riure o patir, com fan tots, com fa el revisor, com fa el policia.... som persones i parlant la gent s'entén. Perquè, quina possibilitat hi ha d’una autèntica democràcia si, amb tot lo imperfectes que som, no ens trobem els uns en els altres? Però possiblement al carrer és trobarà amb el mateix sistema que contribueix a propagar en les aules: agents freturosos de criteri, sense empatia ni escolta, que fan el que han de fer, moguts per l’onada.

És aquesta idea d'un consens obligatori sota l'amenaça del caos la que dona impunitat als polítics i l'administració, privilegiant els criteris d'uns per sobre dels altres, i no precisament per raons d'implicació, saviesa o responsabilitat. Ell són els que atorguen títols i prerrogatives, i nosaltres tenim tanta por de disgregar-nos que alimentem la mateixa fantasia que ens fa esclaus. No es tracta de refugiar-nos en els ideals perquè la realitat és la que és, però sí podem agafar aquesta per les banyes i preguntar-nos: Com pot ser que ho permetem? Crec que és perquè ens sentim tant sols i petits que preferim una entelèquia terrible, però comuna, que no un no res identitari. Com ja vaticinava Nietzsche, el nihilisme és la pitjor càrrega dels nostre temps. I estomacar amb ella es fa dur, molt dur.