L'amor romàntic mata
Article en català de Sergi Ferré
per al nº 192 de la revista Infogai (CGB).
L'amor romàntic, segons comenta
Coral Herrera (2010), és «una construcció simbòlica que coincideix
amb els interessos polítics i econòmics de la ideologia
hegemònica». Segons l'autora, «aquestes emocions s'ensenyen a
través dels relats», entenent per relats les manifestacions socials
i productes culturals que a través del seu discurs difonen el poder
simbòlic. Per exemple, en la pel·lícula on la parella protagonista
(heterosexual i d'un bon nivell adquisitiu) triomfa gràcies al seu
amor (monogàmic i exclusivista) que els salva de l’infern que són
els demés, dotant a les seves vides d'un aparent significat, hi ha
un credo al darrera. Heu reconegut aquest argument? Es possible, ja
que en veiem mostres en la gran majoria dels productes culturals
massius (música pop, premsa rosa, ficcions postmodernes,...).
Evidentment, quan els protagonistes opten per l'autonomia i
l'argument no culmina en l'ideal de fusió romàntica el desenllaç
es presenta com un final trist. Això es perquè aquests relats tenen
la missió de transmetre una determinada ideologia, que presenta la
parella romàntica com a una conquesta a assolir, i a la parella
obtinguda, com un trofeu a mostrar amb orgull (és que no vam
aprendre res de La boda de Muriel
(1994)?).
El perill es quan es dóna la
reïficació. Seguint la definició de Coral Herrera, aquest és el
procés pel qual un mite, que es una construcció cultural, es fa
passar per una certesa natural i eterna. D'aquí que pensem que
l'amor romàntic és “lo normal”. Però no, no és “lo normal”,
ni tant sols el més sa. De fet, és una pràctica bastant perillosa.
En una campanya de les Feministes Indignades s'adverteix que «l'amor
romàntic mata, perjudica greument la teva autonomia i es molt
additiu». Les situacions que se'n deriven son catastròfiques.
L'antropòloga Helen Fisher (2004) afirma que «el rebuig de la
persona estimada enfonsa a l'amant no correspost en un dels
sofriments emocionals més profunds i trasbalsadors que pot suportar
un ésser humà». De fet, l'amor romàntic està en la base de greus
patologies, com ara la codependència.
Qui són els que amb més
facilitat cauen en històries de princeses rosa i prínceps blaus?
Qui creu amb les fades del bosc i el Pare Noel? Les nenes i els nens,
és clar. Segons Pia Mellody (2009), quan la xiqueta o el xiquet que
vam ser no va veure satisfetes les seves necessitats de nutrició a
certs nivells, ni se li va reconèixer el dret a sentir-se valuosa,
vulnerable, imperfecta, immadura i depenent, aquestes
característiques, que són naturals de la nena i el nen, es tornen
en trets disfuncionals en la persona adulta. Això, ancora a aquestes
dones i homes en una immaduresa intolerant que els condiciona al
blanc o negre de l'amor romàntic: O tinc al príncep blau o sóc un
desgraciat. Es un constant anar del cel a l'infern.
Les gradacions grises que hi han
entre aquests extrems sí les trobem en el poliamor, que no és un
amor exclusiu (tant sols dirigit a una sola persona), sinó que és
inclusiu, i on totes les seves parts el gaudeixen sense perjudicis
uns dels altres. Yves-Alexander Thalmann (2008), afirma: «Mentre que
l'amor romàntic adopta una lògica subtractiva, el poliamorós
s'atén a una lògica additiva. L'Amor que es revela com a una
qualitat no disminueix perquè s'atorga a molts. A més, l'amor
sentit per un ha de reflectir-se forçosament sobre els altres. Tots
els éssers estimats guanyen amb el que reben: ningú surt
perjudicat. De la mateixa manera que la qualitat de pensament que
adquireix un estudiant dels diferents professors és perceptible en
totes les matèries: ha guanyat en maduresa».
Malauradament, en la meva
formació com a integrador social, m'he adonat que les relacions no
normatives, o sigui, les que no serveixen als esquemes de producció,
senzillament no existeixen a nivell jurídic, que tant sols contempla
l'opció alternativa d'una parella
de fet (*), però no d'una triada o grup de persones que s'estimen,
hi hagi o no romanticisme pel mig. Son les mateixes institucions
capitalistes i patriarcals, i la publicitat que promou el sistema
consumista, les que ens ensenya què hem d'estimar i què hem de
desitjar per a que el poder hegemònic perduri. Es confirma així el
lema del feminisme de que allò personal és polític.
(*) Actualment, aquest registre
tant sols segueix obert a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de
Besòs i Cerdanyola del Vallès.
Bibliografía:
HERRERA GÓMEZ, C. (2010): La
construcción sociocultural del amor romántico.
Madrid. Ed. Fundamentos.
THALMANN,Y-A. (2008): Las
virtudes del poliamor: La mágia de los amores múltiples.
Barcelona. Ed. Plataforma.
MELLODY, P. (2009): La
Codependencia: qué es, de dónde procede, cómo sabotea nuestras
vidas. Barcelona. Ed. Paidós.
Recursos:
El anor mata de una u otra forma...si no se es correspondido. ..
ResponderEliminarPor lo tanto se trata de un "o me quieres o me muero"... Lo cual no es muy halagüeño ;)
Eliminar