La no-identitat: Jo sóc jo

Publicat en la revista RADAR, del IES Miquel Tarradell. Num.2. 2014.

Cerquem en les tribus urbanes, en els grups d'iguals, alguna disfressa identitària amb la que podem vestir-nos: sóc skeiter, sóc hipster, sóc modern, sóc rasta, sóc alternatiu, sóc nacionalista, sóc fashion, sóc del clan de les dones, sóc del clan dels homes... Si ho aconseguim, llavors, Bingo! Ja sabem qui som, i així ens ho expliquem i els ho expliquem als altres. Sempre portarem aquest uniforme i sempre sabrem on hem d'anar i amb qui... Ens sentim uns triomfadors.

Formem part d'un grup exclusiu. És exclusiu perquè exclou als altres alhora que ens acull a nosaltres. Però, a quin preu ens acull? La teva música, la teva manera d'expressar-te, de pensar, de relacionar-te, fins i tot la teva biografia queda condicionada per la definició del teu grup. Ser hippy o ser professora significa que s'espera de tu una serie de coses.

Fins i tot ser alumne vol dir que les persones que s'apropin a tu ho faran d'una determinada manera, perquè ja saben d'entrada com ha de ser un alumne, en coneixen la descripció i això els fa sentir segurs. Llavors, et diuen: "Ah, ets una alumna de tal? Dons llavors, segons el diccionari social, ets així i aixà, i per tant, jo estic per dalt o per sota, i t'he de tractar d'aquesta manera i tu m'hauràs de respondre d'aquesta altra".

Així és fàcil, perquè t'estalvies l'esforç d'haver de descobrir realment qui tens davant teu. Senzillament entretanques els ulls, com els pintors quan volen fer un traç general, i dius: "més o menys, és així". Doncs hi ha persones que sí s'adapten a aquest llit de Procust, on et tallen les cames o el cap per tal de que encaixis en les mides de la definició, però n'hi a d'altres que ni volen ni poden.

Llavors, temes com ara: qui sóc? on he d'anar? què he de fer? com he de ser? amb qui he d'estar?, no són fàcils de resoldre. I quan algú et pregunta retòricament: "Qui ets?", esperant que li donis una resposta igualment de retòrica i li diguis, dons sóc un rasta, o com a molt, un rasta intel·lectual o un rasta esportista. Et trobes que no li pots contestar honestament sense abans fer-te un escàner de com et sents aquí i en aquest moment, així que la teva resposta es torna una altra pregunta.

Això no agrada, perquè ens diuen que hem de ser resolutius. I com no agrada t'ho fan saber, i et sents una fracassada o un fracassat. Has fracassat perquè no encaixes en un lloc, grup, o descripció, on poder-te identificar. I com no se't pot encasellar, no existeixes. A aquests, normalment se'ls posa l'etiqueta de malalts mentals o marginals, que és una etiqueta com un cul de sac, molt profund i fosc, on van a parar totes aquelles i aquells que és neguen a que els etiquetin d'un altra manera.

Jo tant sols conec una sortida a aquesta condemna: Estudiar, estudiar molt. Estudiar matemàtiques, estudiar ciències, estudiar lletres... aprèn-t'ho tot, quan més millor! Tant sols si entens com es configura el món en el que vius podràs oferir-te una alternativa. Has de saber escriure per tal de poder explicar-te a tu mateix, i has de saber dibuixar per tal de poder representar la teva pròpia imatge. Saber escriure vol dir saber de què escrius, per això és important estudiar tant. Saber dibuixar és saber com et sents, per això és important donar-li un espai de respectuosa acceptació als teus sentiments.

Aquí us deixo aquest escrit i aquest dibuix que he fet, i aquest sóc jo, ara i avui. Demà, serà un altre dia.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Retrato del perverso narcisista: El otro lado de la codependencia

Solo por hoy: Una herramienta de recuperación

Grupos de apoyo en casos de codependencia o dependencia emocional